EDUCACIÓ I CREATIVITAT. ROUSSEAU I KEN ROBINSON

La educación nos viene de la naturaleza, de los hombres o de las cosas. El desenvolvimiento interno de nuestras facultades y de nuestros órganos es la educación de la naturaleza; el uso que aprendemos a hacer de este desenvolvimiento o desarrollo por medio de sus enseñanzas, es la educación humana, y la adquirida por nuestra propia experiencia sobre los objetos que nos afectan, es la educación de las cosas.

Jean- Jacques Rousseau, Emili, fragment

Jean Jacques Rousseau (1712-1778) la base de l'educació consisteix en educar les aptituds naturals d'una persona. Si, per exemple, una persona, és bona tocant un instrument, ballant o cuinant, no hi ha d'haver cap mal en què el sistema educatiu potencii aquestes aptituds. El que succeeix és que sovint el sistema educatiu, en lloc d'educar en valors, en la llibertat i en l'igualtat, educa massa intel.lectualment. D'aquí que Rousseau sigui crític amb el concepte de la raó il.lustrada. És conscient des del principi que el progrés intel.lectual i científic no ens donarà, per sí sol, la felicitat.

L'educació sovint en lloc de potenciar la creativitat i les aptituds naturals, potencia només la part intel,ectual de la raó i s'oblida de la part corporal, de la part sentimental i de la part afectiva. I l' educació per Rousseau és sobretot educació sentimental.

I sobre aquest punt reflexiona precisament Ken Robinson (1950). ës un fet que totes les persones tenim aptituds, comportaments, caràcters i capacitats naturals. I potenciar-les és potenciar la creativitat. De fet, la base de la seva crítica al sistema educatiu s'encamina cap a l'estigmatització de l'error. Tal i com s'entenen els sistemes educatius a occident, el que es penalitzen els errors. Quan, de fet, la base de la creativitat consisteix en permeter-mos aquest luxe. I planteja la seva conferència des d'aquest punt de vista: Per què els sistemes educatius actuals, basats en què tothom tingui èxit, sigui competitiu i tingui una exitosa carrera universitària, es basen en la repressió de les aptituds naturals dels nens i en l'estigmatització de l'error.

Vos deix el link de la conferència. És prou interessant. És en anglès, però es pot subtitular en catlà i castellà: 

http://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity.html 


El títol és: Ken Robinson diu que les escoles maten la creativitat

QUE BONIC ÉS VIURE!

 Pel.lícula dirigida per Frank Capra l'any 1946, ens parla del valor de la vida en sí mateix (raó de fins) més enllà de les contingències, visicituds i circumstàncies que enrevolten la vida de les persones. Ens convida a reflexionar sobre com valorem la nostra pròpia vida i la vida dels altres (ètica). El protagonista, James Bailey, sent llàstima de sí mateix per no haver pogut complir les seves ambicions personals. A més, sent enveja dels seus amics que si que ho han pogut fer. Això l'aboca a la seva extinció personal.

No és capaç de veure que en les seves accions hi ha bé i sentit de la justícia, i no és capaç de percebre l'amor que tant la seva família com els vilatans del seu poble senten envers ell.

EL TEMOR ÉS EL FONAMENT DEL PODER

És millor, ser amat que temut o a l'inrevès? La resposta és que seria desitjable ser totes dues coses, però com que és difícil que totes dues es donin al mateix temps, és molt més segur per a un príncep ser temut que no pas ser estimat, en cas que hagi de mancar una d'ambdues. Perquè dels homes, en general, es pot dir això: que són ingrats, volubles, falsos, que defugen els perills, àvids de guany, i mentre els afavoreixes són tots teus, t'ofereixen la sang, les riqueses, la vida, els fills, quan és lluny la necessitat; però quan se t'acosta, se't giren d'esquena. Així, el Príncep que ho ha fonamentat tot en la paraula d'ells, trobant-se mancat d'altre suport, s'enfonsarà, perquè les amistats que s'adquireixen amb diners i no amb grandesa i noblesa d'ànim es compren però no es tenen, i quan arriba el moment no es poden fer servir. Els homes tenen menys mirament a fer mal a un que es faci estimar, que no pas a un que es faci témer, ja que l'amor se sosté a través del vincle de l'obligació, el qual, com que els homes són dolents, es trenca per qualsevol motiu d'utilitat pròpia. En canvi, el temor se sosté en la por d'un càstig que no ens abandona mai. Tanmateix, el príncep ha de fer-se témer de manera que, si no es guanya l'amor, almenys que allunyi l'odi, perquè no és impossible ser ensems temut i no odiat.

Nicolau Maquiavel. El príncep XVII.

1) Explica i defineix el conductisme a partir del text i del que has estudiat?

La psicologia conducista explica que la ment és una caixa negra a la qual no tenim accés, per tant l'única realitat i el que podem observar és la conducta que inclou els aspectes físics, psíquics i conductuals. Aquesta psicologia conductista s'oposa a qualsevol forma de mentalisme. En conclusió, els conductistes defensen o defineixen la seva teoria dient que l'única realitat és la conducta i que a la ment no hi tenim accés,  no sabem com és. (0,75 /1)

2) Defineix que és un acte mental (0,5 /0,5). Un acte mental és un estat de la ment que es divideix en tres grups (aspectes). Els qualitatius  (que no es poden quantificar ni localitzar en un espai concret), els subjectius (que només poden sentir-los la persona (les persones) que els experimenten o perceben) i els inencionals (que tenen significat, però aquest significat és diferent d'elles).

Segons aquest text, existeixen els actes mentals (0,3 /0,5). No, segons el text no existeixen els actes mentals, ja que ells defensen que la ment no existeix. Per tant, els actes de la ment no podrien existir mai.

3) Elabora un text argumentatiu (tesi, 4 arguments, conclusió) respecte de l'existència o no de la ment (ànima) com quelcom diferent del cervell (cos) (2 punts).
El tema a tractar és si existeix o no la ment o no és a dir la dualitat cos-ment. A continuació exposaré els meus arguments.
En prmer lloc, des del meu punt de vista, la ment no existeix, així que em posicionaré al costat dels monistes materialistes o dels conductistes.
En segon lloc, en la meva opinió, no existeix perquè crec en la teoria de què el que realment tenim és una conducta, que ens guia i ens crea la nostra personaliat. Per exemple, si una persona es comporta de forma violenta amb els altres de manera continuada, tendria una personalitat agressiva i si tenen un comportament tranquil i pacífic, tendrien una personalitat pacífica.
En tercer lloc, també estic d'acord amb la teoria de Leucip i Demòcrit en la qual defensen l'atomisme clàssic. Aquests atomistes el que pensen és que tot succeeix per casualitat, cosa que jo també remarc. Per exemple, si una persona té un accident mortal i sobreviu, no significa que sigui un miracle, sinó que és fruit de la casualitat.
I per últim, diria que els nostres comportaments o la nosra conducta és motivada per unes bases fisiològiques, és a dir que si una persona roba o és dolenta, possiblement sigui perquè els seus pares també ho eren o els seus amics. Per tant, parlem de factors hereditaris.
 En conclusió, per a mi la ment o l'ànima no existeix, perquè com ja he exposat o argumentat jo crec en la matèria i en l'observable, i per tant seria incoherent exposar el contrari.

Part de l'examen de Cristina Andrés Cárcamo, alumna de 1r B de Batxillerat

Una parella lingüística,
una oportunitat
d’enterrar l’affaire Patrícia,
fer dissabte emocional.

Una estona en cada idioma,
trenar una conversació,
jo t’ensenyo, tu m’ensenyes
i ens ensenyem tots dos.

Ella era nascuda a Grècia, bressol de grans pensadors.
De Parmènides a Sòcrates, d’Aristòtil a Plató.
I jo que desconeixia tots aquells senyors estranys,
me’ls imaginava amb barba i fotent gestos molt grans.

Vaig provar d’impressionar-la
fent un Google d’amagat:
“Llull, Pujols, Ramon Sibiuda”.
Cap dels tres li van sonar.

Tot mostrant-me l’erotisme
potencial del català,
va dir: “Joan, vull que m’ensenyis
a millorar el pronunciar”.

I si haguessis vist com reia intentant dir cotó fluix,
hagués dit “Despertaferro!” l’almogàver que hi ha en tu.
Amic meu, si mai t’hi trobes no t’ho pensis ni un segon
i que la filosofia ens ensenyi a veure el món.

Em va preguntar en què creia
mentre s’empassava el fum
i entrant a una indie disco
vaig citar, es veu, un tal Hume:

“Només crec en el que veig jo
i només us veig a vós”.
(Quan començo amb formalismes
és senyal que estic nerviós).

Va dir: “La teva oratòria deixa molt a desitjar.
Sovint val més un silenci. Sovint val més actuar”.
I entomant aquella màxima amb el màxim de dignitat,
jo vaig collir l’ego de terra i ella es va posar a ballar.

I com ballava!
Que tot de cop, el cercle es quadrava.
I quan Song2 de Blur sonava,
xiuxiuejant d’Epicur em parlava.

Mentre pujàvem l’escala
del seu pis, va deixar anar:
“Ara tu tries la trama,
tot flueix, deixa’t portar”.

I vaig dir: “Fem de viure una festa,
fem-ho abans de fer-nos grans
que demà serà impossible,
que demà ja serà tard”.

I per un cop les paraules, l’exacta combinació,
van esdevenir alquímia, van dissoldre la raó.
Vaig descartar tots els dubtes plenament il·luminat
quan li vaig veure tots els prismes: bé, bellesa i veritat.

I amb Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.
I tot parlant de Schopenhauer
vam acabar en un afterhour.

Un petó, ja era de dia,
en un carreró del Born,
feliçment, tot condemnant-nos
a buscar l’etern retorn. 

Aquí vos deix amb la lletra de la cançó Affaire Sofia de Els amics de les arts. Pertany al seu darrer disc Espècies per catalogar. Podeu trobar més informació a la pàgina web www.elsamicsdelesarts.cat

VICH & CIA

EL DUBTE METÒDIC CARESIÀ

Feia temps que havia advertit que, en relació amb els costums, és necessari en algunes ocasions seguir opinions molt incertes tal com si fossin indubtables, segons he advertit anteriorment. Però ja que desitjava entregar-me només a la recerca de la veritat, opinava que era necessari que fes tot el contrari i que rebutgés com absolutament fals tot allò en el que pogués imaginar el menor dubte, a fi de comprovar si, després de fer això, no quedaria quelcom en la meva creença que fos enterament indubtable. Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s’equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d'aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, així sóc, era tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.

Discurs del mètode, IV.